A la llum de la recuperació

Això és el que em sembla la recuperació d’un trastorn alimentari.

Visc en un pantà: ple de fang i d’arena movent, serps i sangoneres, que degota amb trampes potencialment letals, de tant en tant poc poblat de belles flors, conillets que reboten i falgueres exòtiques.

Em condueixen a un riu impossiblement ample d’aigües negres fetides i, a l’altra banda, hi ha una boira llunyana, espessa i impenetrable. No puc veure la boira i no tinc ni idea del que hi ha, però se m’ha dit una i altra vegada que l’altra banda està plena d’esperança i llibertat, d’arcs de Sant Martí i unicorns i de totes les coses fantàstiques.

Ningú no pot articular l’aspecte d’aquesta esperança o llibertat i no poden prometre que hi arribaré, però em continuen dient que tot valdrà la pena. Seguiu navegant per les trampes, nedant per les aigües fèrtils i confieu en que viatjar a una incògnita boirosa valdrà la pena.

Mai no vaig aprendre mecanismes d’afrontament saludables per a l’angoixa emocional: el pantà s’omple d’autoestima, vergonya, culpa i por, tot plantat molt abans de recordar-ho, però regat i alimentat per mi a mesura que creixia.

El procés de recuperació se sent espès, viscós i horriblement angoixant, però aquesta boira desconeguda és més terrorífica.